Retaule poètic del Monestir de Sant Daniel - Rodolfo del Hoyo

La primera vegada que en Rodolfo va arribar al Monestir era al vespre,
ja fosc. Recordo la presència discreta i el tracte suau i bondadós
que manifestà en aquella primera trobada. D’aleshores ençà la
coneixença ha crescut i, sense abandonar gens aquella imatge, les
converses i les experiències compartides m’han permès conèixer alguns
dels aspectes que, intueixo, han marcat la seva manera de ser:
la seva gran sensibilitat, el seus records d’infantesa, la seva ciutat,
els seus éssers estimats, la seva fe. Si el coneixeu, ja sabeu de què
us parlo.
No puc escriure aquestes paraules sense tenir ben viu un altre record
d’en Rodolfo i aquest és el de la primera vegada que vaig sentir,
de la seva pròpia veu, alguns dels versos dedicats al monestir, que
ara es publiquen. Era una tarda de primavera, al claustre. Els qui hi
érem, estàvem captivats pels pensaments que se’ns descrivien mentre
teníem al voltant els espais que havien inspirat aquelles imatges.
Imatges que en Rodolfo ens anava recitant i explicant, amb la seva
veu serena, a voltes emocionada. Fou un recital inoblidable. En Rodolfo ha trobat el Monestir i l’ha fet seu. Igual com us convidem a vosaltres a descobrir-lo i a fer-lo vostre.

Núria Tura

PONT MEDIEVAL AL GALLIGANTS
A una riba tu
i a l’altra riba l’enigma.
Fa segles que el pont t’espera.
El no-temps t’ofereix la seva ma
i et convida a fer el primer pas.

HOSTATGERIA
La tardor ens porta les penombres
massa ràpid.
Entrem a la vall ombrosa.
Ens commou el desig de la quietud.
El mur obre un buit
per on entrem al silenci.
Hi ha silenci en cada esglaó,
silenci, rere cada porta,
silenci, a l’hort gebrat.
I ja no sentim desig.
La quietud ens transforma.