Cor de teatre i altres poemes - Bea Ruiz

 

MUSA DE CONVIT

Totes les paraules són de vidre, nen.
El teatre no espera.
Jo no sé fer pròlegs, però faig poemes.
És el que jo sé.
Tinc el compàs del bolígraf i de la ploma
que són les branques del meu alè.
No aniré amb presses,
només vull que agafeu embranzida
i atanseu a l’aire les ales,
els ulls,
i somrigueu.
Tan sols us demano que acaroneu la lluna
i l’estrenyeu amb força.
Així us adonareu que l’escenari i la meva mirada
són una festa d’estels
vista en un parell d’ulls d’àliga.



A CAPPELLA

Parlarem d’un teatre quan el teló baixi
I les llums s’apaguin com ulls de focus d’estel.
Parlarem de teatre quan l’escena comenci
I s’interrompi per fer una pausa i descansar,
per estirar les cames, prendre un cafè,
Parlarem de teatre, però molt fluixet,
sense que ens escoltin.
I riurem! I plorarem!
Se’ns ficarà la vergonya al cos
i no podrem obrir boca.
Empassarem saliva i les galtes se’ns posaran
vermelles com cireres.
Parlarem de teatre i gaudirem!!
Perquè és veu, gest, moviment,
cant, expressió mussitada.
Parlarem de teatre quan el joc sigui dolç
I es transformi en breu.
Parlarem de teatre, de la bogeria clandestina,
del crit, de les corredisses i l’explosió de peus.
Parlarem de teatre, com un cant a cappella
a flor de pell.


ULLS DE PARDAL

Ulls blaus, dibuix d’ones.
Ulls clucs, la mar en marxa.
Ulls blaus de sirenes daurades,
de cabells encesos de sol salvatge.
Ulls bonics, et minven
com aquella lluna blanca.
El mariner ha vingut
i m’ha portat perles rosades.
Ja no caldrà que et canti
amb ulls de pardal,
l’ocell m’ha pres
aquelles pupil·les que tant m’agradaven.