I això no cal - Carles Hac Mor i Eugenio Tisselli

L’escriptura reduplicada. El virus. La virtualitat que inclou tot allò existent i es confon amb la mateixa realitat. Carles Hac Mor i Eugenio Tisselli. Tots dos introduïts dins una màquina que expandeix la seva escriptura fins a l’infinit. Una potència de mots. O bé la impossibilitat d’escapar del llenguatge que ens percaça.
Aquest llibre neix de la col·laboració de dos poetes, Carles Hac Mor i Eugenio Tisselli, que escriuen de manera diferent però que arriben a resultats que esdevenen, ben sovint, confluents. Hac Mor escriu assistit pel seu cervell, per la seva ànima i pel desmuntatge de qualsevol raciocini resclosit. Tisselli fa tot això i, a més, elabora poemes amb l’ajut d’un ordinador, els resultats del qual retoca de tant en tant. Aquest llibre neix, així doncs, de l’encreuament del caràcter imprevisible dels algoritmes cibernètics i del caràcter, més imprevisible encara, dels cervells i els esperits poètics de Tisselli i Hac Mor.

L’EQUIVOCACIÓ COM UNA PILA D’ESPURNES
anàlisi detallada d’una mort
sobretot a ple sol
com un pressentiment
d’alguna cosa indefinida
és la flexió o el color de fora
noto com em miren alguns homes
poc després de la jactància
engir les dotze de la nit
respira el projecte del primer pas
i un llampec de decepció
em resulta la medicina més escaient
en aquesta llaminadura precipitada
on trobo una menuda mostra
de la immensa altura intel·lectual
que en repetides ocasions té un cul
quant a Aristòtil ves quin lluç
tot el qui té control
ve a ser com un periodista independent
més apte per persuadir-me que
d’aqui a poquet a mig quart d’una
un babau triplicarà l’autocensura
si hi fiquessin la descripció de Pescara
el límit de la mirada em redueix
castigant-me els colzes
i en una certa mesura
frueixo de les calamitats
des de les quals els altres
fan una demostració de rigidesa

ESPURNES DE L’EQUIVOCACIÓ

faig una demostració de rigidesa
amb la qual els altres
frueixen de les calamitats
i en una certa mesura
em castiguen els colzes
i el límit de la mirada em redueix
com si em fiqués a la descripció de Pescara
on un babau triplicaria l’autocensura
d’aquí a poquet
i a mig quart d’una
jo ja seria més apte per persuadir-me
que ell acabaria essent un periodista
tan independent com tots els qui tenen control
sobre Aristòtil
ves quin congre